L’estiu és una bona ocasió per a viatjar, per a gaudir del temps lliure i aprendre descobrint la cultura popular d’altres llocs. Quan viatgem entrem en contacte amb moltes manifestacions del patrimoni cultural immaterial i, d’una o altra manera, hi acabem influint. Per exemple, si anem a un poble i hi ha una festa, ens agrada observar la manera com la gent ho celebra, amb balls, desfilades, representacions, etc. I si observem que hi ha una artesania local, sigui de ceràmica, cistelleria, vidre, fusta o una altra, ens agrada comprar aquells productes, que sovint ens enportem com a record, per a nosaltres i per als nostres familliars i amics. Quan som moltes les persones que ho fem, que assistim a una festa local o que comprem un producte tradicional, de producció limitada, aixó pot arribar a tenir uns efectes perjudicials per a aquelles manifestacions del patrimoni cultural immaterial.

Així, en un poble on s’elabori ceràmica de manera artesanal, algú pot tenir la temptació de començar-la a produir industrialment, en sèrie, per a poder vendre’n més quantitat i a un preu més econòmic, encara que la qualitat no sigui la mateixa i que això signifiqui deixar de banda una part del coneixement tradicional. Al seu torn, aquesta acció pot implicar que les persones que mantenen la producció artesanal no puguin entrar en aquesta dinàmica mercantilista, no puguin competir i acabin abandonant una activitat que era un senyal d’identitat del poble.

Per a evitar els efectes negatius que el turisme podria tenir sobre tot aquest patrimoni, les directrius operatives de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial , de la UNESCO, proposen tot un seguit de mesures, entre elles que, abans de fer campanyes de promoció turística d’un lloc, es faci una avaluació de l’impacte potencial que una afluència massiva de gent podria tenir sobre el patrimoni cultural immaterial local.

A Catalunya tenim alguns casos en què la promoció turística ha estat impulsada per la pròpia comunitat. A la Vall de Boí, on es troben les famoses esglésies romàniques reconegudes com a patrimoni mundial per la UNESCO, un dia es va decidir que les tradicionals falles que es baixen des de la muntanya amb motiu del solstici d’estiu -i que formen part del patrimoni de la humanitat declarat per la UNESCO-, no es fessin exactament el mateix dia del solstici a tots els pobles. Així es volia atraure més gent i evitar una concentració excessiva. La decisió va tenir el suport dels propis fallaires i l’afluència turística ha provocat una revitalització de la tradició, que s’ha reforçat com a senyal d’identitat local. Aquest cas ens demostra que la implicació directa de la comunitat local perpetuadora d’una manifestació de la cultura popular, és la millor garantia perquè el patrimoni cultural immaterial contribueixi a un turisme i un desenvolupament sostenibles.